Quino Puig, les falles com a passió
Està clar que la vida es la que es i hi ha que viure-la tal qual ens arriba, Però es que hi ha moments, instants, períodes de temps més o menys llargs en que et colpeja de diferents maneres, formes i sentits.
Darrerament sembla que es en la desaparició de persones volgudes en que em
castiga més sovint. Podria considerar-se normal donada la meua edat i la de la
gent que en este camí m’acompanya, però es que se’n està passant.
Caminava vora riu quan una amiga em deia. Quina llàstima lo de Quino, no? I
davant la meua cara de sorpresa li pregunte quin Quino? I em contesta Quino
Puig i tot seguit em diu que havia faltat la nit anterior.
Davant la meua sorpresa i el meu malestar general, finalitze la caminata i
me’n vaig a casa. Faig les averiguacions pertinents i me corroboren la noticia
i la situació, tanatori, horari i demés.
Sembla que es quan es mor una persona quan hi ha molta gent que parla bé d’ella,
però crec que es en Quino quan eixa norma es trenca i en qui l’excepció es
trenca de forma definitiva. Quino era una persona volguda, dins i fora del mon
en que majoritàriament es desenvolupava que era el de les falles i a ninguna persona li he escoltat parlar malament d'ell.
El vaig conèixer fa molts anys i sempre hem tingut una relació cordial, hem
compartit confidències i discrepàncies; inquietuds i projectes conjunts.
Darrerament, i per motius obvis, no ens veiem tant. La darrera vegada ho vam
fer just quan estava comprant-se la seua nova moto que tan sols ha pogut
disfrutar-la un més, després de retirar eixa relíquia que li donava mobilitat
en els darrers anys i que feien de Borriana i les Alqueries, eixe circuit per
el que discorria, sense presa però sense pausa, la seua vida diària.
Tranquil, seré, sense immutar-se davant de qualsevol problema, amb un somriure
entre “Gioconda” i Richard Gere, salvant les distàncies, et donava la tranquil·litat
que et pot donar la contemplació del quadre “El Caballero de la mano en el
pecho” de El Greco.
Amic dels seus amics. Sempre dispost. Sempre a punt per a qualsevol qüestió
que el necessitares, Quino ens ha deixat un poc, si més no, orfes d’amistat, de
bondat, i de persones interessades i, a la vegada, desinteressades, en tot allò
que fa referència al món de les falles i dels temes personals que cadascú de
nosaltres teníem amb ell.
Sense dubte, ens deixa un bon llegat de treball i serem molts els qui et
trobarem a faltar, però qui no deuria oblidar-te es el mon de les falles. El
nostre País Valencià perd una gran persona i un gran faller que ha transcendit més
enllà de Borriana.
Per sempre Quino. I un abraç ben fort per a Paqui i “la meua Mercè” com es
solia referir a la seua filla.
Comentarios
Publicar un comentario